Anava a escriure un text llarg sobre unes declaracions de ciutadans, però he trobat aquest vídeo pel camí, i m'ha fet gracia. Crec que és una bona parodia sobre els polèmics vídeos de “tele-madrid”.
Espero que us agradi.

Enquestes sobre l'independència

Extret de Racó Català.
El Cercle d'Estudis Sobiranistes (CES) ha presentat aquesta tarda a la seu d'Òmnium Cultural de Barcelona els resultats preliminars (PDF) de l'estudi "Suport Social a la independència de Catalunya (1991-2008)" on s'analitza en profunditat 21 enquestes fetes públiques en aquest període, per acabar donant les conclusions per sectors i variables. Hi han participat el cap del CES, Alfons López Tena, l'investigador del CSIC, membre d'EstatPropi.cat i responsable de l'estudi Marc Belzunces, i la diputada sobiranista del Parlament del Quebec pel Partit Québécois, Lizette Lapointe.El text analitza detalladament totes les enquestes sociològiques i polítiques fetes al Principat que hagin recollit almenys una pregunta sobre la independència de Catalunya. Les conclusions de l'estudi fa diverses conclusions novedoses respecte dels diferents grups d'immigració en relació a la independència del Principat, i mostra com el suport social a la independència és del 35%, amb una oposició del 45%, mentre que les fonts habituals d'informació situen aquest suport en una xifra molt inferior.L'estudi analitza també moltes altres variables en l'estudi, com ara l'edat, el nivell d'estudis, els mitjans de comunicació que consumeixen els principatins, la simpatia per les diferents opcions polítiques, la distribució territorial per municipis o els grups d'immigració, entre moltes altres característiques. Racó Català oferirà als seus lectors una lectura en profunditat de l'estudi un cop es presenti en la seua totalitat.
Mentrestant algunes d'aquestes variables que s'han presentat als resultats preliminars de l'estudi són:Dades generals: El suport social a la independència per a les persones majors de 18 anys se situa en un 35%, mentre que l'oposició en un 45% i la indecisió, clau d’altra banda en qualsevol procés d'aquestes característiques, en el 20%.Distribució territorial: Als municipis de fins a 10.000 habitants l'opció independentista és majoritària, mentre que als municipis de més de 10.000 habitants l'opció unionista és majoritària. Als municipis de més de 150.000 habitants l'oposició a la independència és "màxima".Lloc de naixement: Les persones que han nascut a Catalunya són favorables a la independència amb un 42,7% (per un estret marge), mentre que les persones que han nascut a la resta de l'Estat espanyol són molt contràries amb un 68%. Per contra, aquelles que han nascut a la resta del món també són contràries però amb un percentatge molt inferior del 36,9%.Nova immigració: L'únic grup de nouvinguts de fora de l'Estat espanyol que és favorable a la independència és el col·lectiu de l'Europa de l'Est amb un 32%. Els col·lectius més contraris són els de l'Amèrica Llatina, l'Europa Occidental i el Magrib amb percentatges que oscil·len entre el 45% i el 41%, mentre que els de la resta de l'Àfrica i els de l'Àsia mostren un alt percentatge d'’indecisió.Llengua parlada a casa: Clarament aquells que utilitzen la llengua catalana de forma habitual a casa són favorables a la independència amb un 53%, i aquells que utilitzen la llengua espanyola són contraris amb un 65,3%.Nivell d'estudis: Com més nivell d'estudis es té, més a favor s'està de la independència, i viceversa. Els nivells més favorables a la independència són els de l'ensenyament superior (universitari grau mig i grau superior) amb un 40% i els menys favorables són els de sense estudis i només ensenyament elemental amb un 57% en contra.Partit simpatitzant: Tot i que CiU no és una formació obertament independentista, es pot concloure que amb un 51% és el principal partit pel qual simpatitzen més persones favorables a la independència. A ERC, el percentatge de persones favorables a la independència és major que a CiU, però el nombre de simpatitzants és significativament menor que a CiU.Mitjans de comunicació: Com més freqüentment es llegeix la premsa escrita més favorable s'és a la independència amb un percentatge del 39%. Per contra, aquells que no llegeixen mai la premsa són els més contraris a la independència amb un 56%. Pel que fa al tipus de mitjà de premsa escrita al qual s'accedeix, destacar que els lectors dels mitjans de l'Avui, el Punt i El Periódico en català són clarament independentistes amb percentatges que oscil·len entre el 73,8% i el 54,3%.


M’agradaria remarcar el punt de nivells d’estudis, on es demostra el nivell intel·lectual una bona part que diuen el no, igualment sobre els individus que no llegeixen la premsa. Crec que diu molt sobre aquesta gent...

La màquina de vapor

Avui me decidit fer un “Post” més aviat científic, per ser més concrets sobre la màquina de vapor.
Si una cosa podem dir de l’home es que sempre ha mancat de algunes coses, paciència i ganes de treballar. Des de fa centenars d’anys els homes hem estat posats en una cursa tecnològica per la manca d’aquestes qualitats (i per les guerres). Sempre hem intentat treure profit de altres energies que no siguin les nostres pròpies. Al principi optaven principalment per els esclaus, mà d’obra extra-barata, de la qual nomes havies de pagar-li l’aliment. Però aviat les ambicions de l’home el portaren a voler coses que treballessin més rapides, aquí es on entren les maquines. Totes tenen bones qualitats, des de la palanca més simple, fins a les turbines d’un F-15. No es cansen, no es queixen, no tenen drets, no tenen sentiments, i sobretot, una cosa que interessa molt als humans també, no els hi has de pagar. En adonar-se de les avantatges de les maquines, es van començar a fabricar maquines cada cop més complexes, per a realitza treballs més pesats i cansats, molins de vent, nories... Però totes aquestes maquines tenien un problema, depenien totalment d’energies que ells no podien controlar. I aquí és on entra la nostra maquina de vapor, la primera maquina feta per l’home, controlant la velocitat i potencia de treball a plaer.

Les màquines de vapor han evolucionat molt, principalment durant la revolució industrial. Però les ultimes ja són força complexes, que no és pot fabricar sense unes uns plànols, sense material per tractar metalls, etc
Així que us ensenyaré a fer una maquina de vapor realment simple, sense pistons ni res.
Els materials emparats per fabricar-lo han estat:
-Una llauna.
-Un CD.
-2 tubs metàl·lics fins i tous.
-estany.
- una mica de phorexpan.
-joc d’imans
-unes quantes eines.
I elementalment, el vapor d’aigua.

El proses és realment simple, no ha prou en fer 2 forats a la llauna, col·locar els 2 tubs de forma que expulsin el vapor en el mateix sentit de rotació de la llauna i soldarlos am estany perquè no saltin.

Desprès fem una tapa de plàstic o de metall, jo e utilitzat un CD, i he tapat el forat del mig am phorexpan, de forma que el phorexpan serveix com a tap. Cal recordar que la tapa s’ha de poder treure per emplenar la llauna altre cop, i alhora que aguanti tota la pressió que es faci a la llauna.

Finalment nomes falta trobar una manera sostenir la llauna sense que hi hagi gaire fregament. En el meu cas he utilitzat un joc d’imans, de forma que l’unic fregament que té la llauna es un punt entre 2 boles metàl·liques. També es pot fer un muntatge amb un coixinet de roda de patinet, etc

Ara nomès cal posar-hi aigua i escalfarla, am vura de no fondre l'estany dels tubs dels costats, i a mirar com raoda!!!!
Aquest model tan simple que he fet jo, tot i tenir els tubs sense acabar d’estar ben enfocats i tot això, roda a una velocitat de 61 revolucions per minut, res a comparar am les 7.000 d’un cotxe, però per alguna cosa es comença no?

El Fossar de les Moreres

Avui dia 11 de setembre de l’any 2008, desprès de passar una bona diada a Girona, he arribat a casa, he sopat, i havent sopat me decidit a buscat informació sobre els 1714, o alguna cosa semblant, per fer un article per al blog. Però mentre reunia l’informació me trobat una noticia a e-noticies, una noticia sobre un atac a membres de ERC, quan volien deixar un homenatge amb flors al fossar de les moreres(aquí la noticia completa). He trobat que era un fet vergonyós, realment m’ha tocat que un membre, sigui del partit que sigui (fins i tot ciutadans-ciudadanos!!!), sigui agredit quan va a fer un homenatge a un lloc tan emblemàtic com pot ser el fossar de les moreres, lloc on enterraren els valents fills de Catalunya que defensaven la ciutat de Barcelona dels atacs borbònics de Felip V. Al veure la noticia, i la poca informació que hi havia exposada, he decidit buscar-ne mes sobre el tema, i el que e trobat es que no és pas el primer any que s’ha produït un incident d’aquest tipus en aquest fossar el dia 11 de setembre. Trobo molt alarmant que succeeixin uns fets com aquest en un lloc de repòs dels morts i tan significatiu com és el fossar de les moreres. Crec que l’únic que poden provocar aquest tipus de confrontacions no es més que mostrar una Catalunya vergonyosa als ulls del mon (disculpeu-me, ho dic amb tots els respectes, però és realment vergonyós), i tenir una falta de respecte molt gran contra tots els que moriren i foren enterrats en aquest lloc l’any 1714. Invito seriosament als responsables dels fets a quedar-se a casa la resta de diades de Catalunya, doncs no són essers capaços de comportar-se socialment, tal com ha estat demostrat.




Us deixo amb un poema de Frederic Soler. El poema és un xic llarg, però si heu arribat fins aquí amb la pèssima redacció d’un servidor, crec que sereu perfectament capaços de llegir aquest poema, que recomano moltíssim:

El Fossar de les Moreres


Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell los mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.

Quin vellet lo fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.

Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, l'aliè, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.

Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell lo seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant ambdós alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
lo vell cavava amb fatic.
Los fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!

Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en al seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al trono reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?

I així dient, lo vell plorava,
i ofegava amb lo seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.

Que aquell fill... taca afrentosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i va vendre's al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant lo plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot lo cor.

Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per ço el pobre vell plorava
com si cavés lo clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigués... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs los clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
los morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.

- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.

Conec bé de quina banda
són los morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
lo botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per aqueixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.

I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint tot just lo llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Ai, pobreta Barcelona,
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.

I a rengleres, a rengleres
los van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
los d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
lo lleial amb lo traïdor!

De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res lo llavi;
a tots dos los sembla agravi
lo mot que han de pronunciar.



I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang de son fill, al puny.
- Oh - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és lo teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- Lo seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- A on l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Dèficit fiscal

Mostrar les balances fiscals és “immoral, injust i desgavellat” segons el socialista Guillermo Fernández Vara, president de la junta d’Extremadura. [ironia on] Com no senyor Guillermo, te tota la raó del mon, és totalment injust i moral que els catalans arribem a saber que el govern ens roba els diners i els dona a altres comunitats, fins el fet de deixar a Catalunya amb menys infraestructures que les altres comunitats.
Te tota la raó, sóm catalans, hauríem de treballar i quedar-nos el just per menjar i poder segui treballant...[ironia off]
Podria lesionar "el principi de solidaritat", va dir aquest mateix senyor...
“La solidaritat és un sentiment de pertinença a un mateix conjunt que fa paleses les obligacions entre els seus membres, sobretot pel que fa a l'ajuda mútua.” (extret de la viquipedia)
Fixem-nos en el punt mútuament, crec que algú se’l va saltar. Jo personalment no tinc cap mena de problema en ajudar a altres persones amb problemes econòmics, en el que si que hi veig el problema es al fet de que les “ajudes” econòmiques, que “donem voluntàriament” són tan grosses que a Extremadura acaben tenint més diners que aquí.
No es un fet que costi gaire de percebre, fem una petita observació:
Jo estic estudiant en un institut que van inaugurar ara fa 4 anys aproximadament. No em puc queixar gens ni mica, en comparació on estava, es molt més ampli i te, en general, més de tot. De fet crec que esta mes ben equipat que la majoria d’instituts de catalunya. 3 o 4 sales amb canons de projecció, 2 laboratoris, un pavelló, una sala gossa per fer xerrades amb els alumnes, etc... en general, que si he de tria un lloc per estudiar trio aquest (només i sobren algunes persones.....). som des de 1º d’eso a segon de batxillerat, a unes 5 classes cada una per curs d’eso unes 600, més els batxillerats i cicles formatius. Devem ser en total uns 800 alumnes. Tenim 3 aules d’informàtica, amb uns 20 pc a cada una, i uns altres 30 ordinadors repartits en altres aules. Uns 90 ordinadors. És a dir, un ordinador per aproximadament 9 alumnes, i repeteixo que no acostuma a ser el normal a Catalunya.
Ara fixem-nos amb Extremadura, un ordinador per a cada 2 alumnes, en proporció al meu institut tindrien uns 400 ordinadors! I això no es tot doncs la conselleria d'Educació de la Junta d'Extremadura va informar la setmana passada que tots els instituts d'educació secundària d'aquesta regió dispondran d'aquí poc d'un ordinador per cada alumne. Portàtils per ser mes concrets. S’ha previst comprar-ne 67.000 unitats, que se sumaran a les 30.000. 97.000 ordinadors a un preu de uns 400€ unitat, tenim que només en ordinadors san gastat 38.800.000€, la renovació dels ordinadors del professorat, més 250 pissarres digitals que se sumen a les 558 que ja tenen, i ha més ajudes a les famílies tant per a comprar ordinadors, com per a tenir-hi internet. Posem-hi per tant una xifra de més de 40.000.000€!!!
No són pas pocs, a Catalunya amb les subvencions de l’estat això no ho podem ni imaginar.
Realment no m’estranya que no vulguin mostrar les balances....
I aquest tema no es pas una cosa nova, portem 300 anys així.
Utilitzaré ara unes dades obtingudes a http://www.lesgavarres.blogspot.com/, doncs hi ha un mapa on es veu força clarament.



El mapa de 1854 divideix Espanya en tres zones, l'Espanya "uniforme o constitucional", la "foral" i l' "assimilada o incorporada". No crec que siguin necessaris més observacions sobre els mapes i les seves “curioses” similituds.
I per acabar us deixo un mapa on es veu el desenvolupament de madrid i barcelona des de 1997.

Treieu vosaltres mateixos les conclusions

El dimoniet de Descartes

Doncs aquest serà el primer post d’aquest blog (sense contar el de prova...). Tal com es diu al Títol tractarà un xic el tema del dimoniet de descartes.
Un dimoniet de descartes és un simple experiment on mitjançant pressió es submergeix o emergeix de l’aigua.

Però primer de tot, i per tal de poder entendre el funcionament d’aquest curiós artefacte, farem un parèntesi i repassarem per sobre el principi d’Arquímedes.


--------------------------------------------------------------------------------------------------------

El principi d’Arquímedes diu una cosa tan senzilla, però a l’hora important, com:
Qualsevol cos submergit en un fluid rep un impuls vertical i cap amunt igual al pes del fluid que ha desplaçat.

Per tant si un 1m³ d’un cos pesa menys que 1m³ del fluid flotarà.

Així doncs, i simplificat el tema, si un objecte desplaça 10m³ d’aigua, podem calcular amb una simple regla de 3 el pes màxim del objecte per tal que floti.

10m³=1.000L
1L=1kg
Per tant 10m³=10.000L=10.000kg
L’objecte flotarà si pesa 10.000kg o menys.


----------------------------------------------------------------------------------------------------------

Un cop repassat aquest principi passem al dimoniet de descartes.

Un dimoniet de descartes pot no ser res més que un petit recipient, com pot se un bolígraf buit, que conte aire a l’interior, i un forat que permet entrar-hi aigua.


En aquest recipient s’hi afegeix una mica de pes, intentant posar-lo al límit de la flotabilitat. Un cop aconseguit això, el dimoniet ja esta a punt per al seu propòsit. Ara nomes cal tancar-lo en un recipient hermètic on puguem modificar la pressió del seu interior a plaer, com una ampolla de coc*-col*.

DIMONIET DE DESCARTES

Acabem d’obtenir un recipient on podem augmentar la pressió pressionant les parets de l’ampolla, i un recipient petit, amb una densitat molt semblant a la de l’aigua de l’ampolla i amb un gas que es pot comprimir si s’afegeix pressió.


Ara, si pressionem l’ampolla, l’aigua pressionarà el gas de dins el recipient, i aquest es comprimirà. Per tant, com que per tots es sabut que la massa ni es crea ni es destrueix (simes no amb els nostres medis), el dimoniet passa a tenir el mateix pes, amb menys espai, i això vol dir més densitat. Per tant ara el dimoniet te mes densitat que l’aigua, i s’enfonsa. Un com deixem anar l’ampolla el gas recupera el seu volum inicial, i per al tenir altre cop menys densitat que l’aigua, torna a pujar.


Aquí us deixo un petit vídeo fet per mi, on es veurà mes fàcilment que es i com fer un dimoniet, i de pas demostrarem que un vídeo encara que sigui al youtube i amb mala qualitat val més que mil paraules.